Catalunya, l’excepció europea

La realitat no és plat de bon gust per a ningú. Europa només ha instal·lat un terç de la potència eòlica necessària per a complir els seus objectius. L’any 2021, només es van connectar 11 gigawatts sent la meta anual de 32. Una problemàtica que encara és més candent a Espanya, on l’any passat es van instal·lar 0,8 gigawatts en comptes dels 2,2 recomanats. Quina és, llavors, la bona notícia?

La bona notícia és que Europa ho intenta. I Espanya també. Perquè malgrat els colls d’ampolla administratius, el Pla d’Acció REPowerEU ho té clar: “Les energies renovables són el nucli de la seguretat energètica per a Europa”. Accelerar la tramitació de processos, expandir la implantació de parcs eòlics o plantes fotovoltaiques i aconseguir una descarbonització més ràpida. Els objectius els sabem, ara només falta posar-se a la feina en nom de la neutralitat climàtica i la seguretat energètica. El moment és ara. Cada decisió és crucial.

El futur de tot un món

No ens agrada sentir que gairebé cap dels Estats membres està complint amb els terminis per als procediments d’autorització requerits en la Directiva d’Energies Renovables de la UE. Tampoc ens agrada sentir que els procediments o tràmits administratius són tan complexos que, normalment, suposen un obstacle per a la implantació de renovables. Però no se’ns oblida el més important: Encara som a temps. Apostar per les energies renovables suposarà reduir la dependència d’Europa de les importacions de combustibles fòssils. També se li donarà una treva al canvi climàtic i s’impulsarà la innovació i l’ocupació en la matèria. Uns beneficis que arribaran més tard o més d’hora si complim amb els propòsits establerts de cara 2030 i 2050.

Però, de quins objectius concrets estem parlant? El més important: aconseguir el 45% d’energia renovable per al 2030. Meta que cada vegada és més factible per a països com Suècia, que va construir la quantitat més gran d’eòlica terrestre; o el Regne Unit, que va produir la quantitat més gran d’eòlica marina.

Catalunya, un cas a part

Mentre Europa assumeix la importància d’avançar a la velocitat de la llum en la implantació de renovables, Catalunya opta per viure a les fosques. Dinamarca, Suècia, Finlàndia… El Regne Unit ha estat l’últim a sumar-se presentant “un procés de planificació accelerat per a l’energia eòlica marina”.

Però, què passa a Catalunya? Segons l’Informe de l’Observatori d’Energies Renovables de Catalunya, “l’administració no ha mostrat la suficient voluntat de donar sortida a projectes que havien superat l’avaluació de la Ponència, veient-se obligats a partir de zero pel canvi normatiu“. La modificació del Decret llei 24/2021 per a accelerar la tramitació de projectes eòlics i solars de més de 5 MW és positiva, però molt insuficient. Doncs, només afecta 450 MW dels 12.000 MW que segueixen a l’espera d’aprovació. I per si no fos prou, el gruix de la transició energètica està totalment fora de l’abast del Govern de la Generalitat. Només el 14% de la potència renovable situada a Catalunya es tramita des del Govern. El 86% restant queda en mans del Govern de Madrid, sent el 80,1% projectes vinguts de l’Aragó. Si no capgirem aquesta situació, el 94% dels objectius d’energia renovable que té Catalunya per a 2030 hauran de ser coberts amb importacions de fora.

Un fracàs estrepitós que ens convertirà en l’excepció europea. Tenim vuit anys. El compte enrere ja ha començat.