Sobre el consens en la transició energètica

Hi ha consens en que estem en mig d’una emergència climàtica i que és el major repte al que s’enfronta la nostra societat. També és unànime què, per lluitar-hi, cal un important desplegament de generació energètica renovable. A més, tothom coincideix en que anem molt tard. Les divergències estan en el model.

Abans de parlar-ne, però, cal posar algunes dades sobre la taula. Els objectius de la Unió Europea, el Govern i el Parlament per al 2030 són cobrir el 50% del consum elèctric de Catalunya amb renovables. Això implica desenvolupar més de 6.000 MW de fotovoltaica i 4.000 MW d’eòlica, el què suposa una inversió necessària de més de 9.500 milions d’euros. Afegim, a més, que amb un ampli desplegament de l’autoconsum, avui testimonial, i una gran millora de l’eficiència, només es cobrirà el 30% de la demanda elèctrica prevista per 2030. Ara mateix, a Catalunya, hi ha instal·lats 1.270 MW d’eòlica i 345 MW de fotovoltaica, dels que menys de 70 MW són d’autoconsum .

Un altre incís rellevant. Al 2009 la normativa que dificultava instal·lar projectes de més de 10 MW, no posava traves als petits projectes eòlics de proximitat. Però, quants se n’han fet en aquests deu anys? Un, un únic aerogenerador de 2,35 MW, gràcies a l’empenta d’uns esforçats pioners que van bregar per recollir els diners necessaris per posar en marxa aquest projecte col·lectiu. M’agradaria pensar que tots els pro-renovables que reivindiquen el model de proximitat com a únic viable, en són socis.

Qualsevol proposta de model de generació renovable que no vagi acompanyat de dades realistes és un exercici de populisme irresponsable i perillós. Nosaltres ho tenim clar: tots els formats seran necessaris, siguin projectes privats, públics, cooperatius o comunitaris, petits o grans. A més, per avançar en la transició energètica, serà imprescindible el compromís polític i els recursos econòmics per realitzar-lo.

Aquesta és la realitat. El suport financer resulta imprescindible. Qualsevol projecte, d’autoconsum o de gran abast, ha de preveure una rendibilitat específica per captar recursos econòmics, vinguin de petits estalviadors cooperatius o d’entitats financeres, públiques o privades. Per tant, qualsevol proposta de model ha d’anar acompanyada de mecanismes de finançament que permetin el seu desenvolupament.

Definit el model, el compromís polític ha de ser ferm, sense fissures. Les fites ja les sabem, però el camí ha de ser clar, amb indicadors que permetin validar el progrés i corregir les disfuncions. Això és l’antítesi d’especular amb un populisme vacu. I són les administracions les qui han de facilitar i controlar que es faci correctament, sense arbitrarietat ni discrecionalitat. No podem tornar a perdre una dècada.

El territori és molt important i els seus ciutadans es mereixen que se’ls tracti amb respecte,  amb informació certa i de qualitat, sense demagògia. Què els beneficis de la implantació de renovables reverteixin en les comarques que acullen els projectes depèn, precisament, dels polítics i no de les empreses, persones o col·lectius que els impulsen. Des dels seus àmbits de poder, han de decidir com redistribuir les importants quantitats que ja es paguen per instal·lar i gestionar un parc eòlic o fotovoltaic.

Els polítics locals i la ciutadania han de reclamar que es trobin formules per un repartiment més just dels impostos i taxes derivades de la implantació o explotació de renovables o dels que graven el consum d’aquesta energia verda. Cal exigir que en tributar, les empreses i la ciutadania aportin en funció del seu balanç de descarbonització i avançar cap a una tributació verda real. El territoris han de reclamar als Governs que, al redistribuir la despesa pública tinguin present aquest balanç per tal que els hi retornin els recursos que es mereixen per la seva contribució a la lluita contra el canvi climàtic, ja sigui amb la generació renovable o les activitats agràries i forestals.

També és necessari el compromís de desplegar l’eòlica al territori de forma equitativa a totes les comarques on es donin les condicions de vent adequades. Però, és rotundament fals que la tecnologia avui fa possible instal·lar aerogeneradors a qualsevol lloc; com a expert des de fa més de 20 anys, us puc assegurar que seria, a més d’ineficient, una pèrdua de diners.

Tenir present el paisatge és, evidentment, essencial. Un país amb una economia descarbonitzada al S. XXI, podrà optar entre dos paisatges: el d’un país sostenible i sobirà energèticament amb suficients generadors eòlics i plaques solars; o el d’un país no sostenible ni sobirà, creuat per línies de molta alta tensió per importar l’energia elèctrica que necessita. No n’hi ha més.

Tenint present aquestes premisses i la urgència per evitar el col·lapse de la nostra societat, perquè no treballem plegats en el desenvolupament d’un model de transició energètica el més eficient, equitatiu i just possible, que afavoreixi l’ocupació i el progrés a les comarques que l’acullen? Si és així, compteu amb nosaltres.