COP 21 Acord de París

Acord de París: de mica en mica, cap a la descarbonització

Habemus Acord de París. Semblava impossible, però finalment la Cimera del Clima de París, la COP21, ha donat com a resultat un històric tractat jurídicament vinculant i signat per un rècord de 196 països que s’han compromès “a mantenir l’augment de les temperatures per sota dels 2 graus respecte als nivells preindustrials i perseguir els esforços per limitar l’augment a 1,5 graus”.

La COP21 ha tornat a mostrar la complexitat de les negociacions entre països amb interessos ben diferents. Tot i que el canvi climàtic i la contaminació ja són percebuts àmpliament com a riscos reals als quals cal trobar solució, la resistència a un canvi de model energètic i econòmic encara està molt present, especialment als països amb fortes indústries vinculades als sectors energètics tradicionals.

Això ha fet que es passi de parlar d’una ambiciosa transició cap a la “descarbonització de l’energia”, una expressió que ha desaparegut del text, a una més modesta transició cap a una “economia de baixes emissions”, que ha permès un compromís més ampli. Ara els països que encara no ho han fet hauran de presentar els compromisos nacionals que entraran en vigor al 2020, i l’acord es ratificarà la propera primavera.

Un acord històric legalment vinculant

Una de les qüestions clau de l’acord era si seria un text jurídicament vinculant i, per tant, d’obligat compliment, o una simple declaració d’intencions, el que afectaria seriosament al seu impacte real. Per tal de garantir la signatura dels Estats Units, que no podia acceptar un text vinculant, la solució ha estat una pirueta jurídica segons la qual l’acord serà legalment vinculant, però no la decisió que l’acompanya ni els objectius nacionals de reducció d’emissions. No hi haurà sancions, però sí un mecanisme transparent de seguiment del compliment dels compromisos de cada país.

Parlar de ‘descarbonització’ sense anomenar-la

La idea de fons és que les emissions arribin al seu màxim el més aviat possible, i a partir de llavors es prenguin mesures per aconseguir-ne una reducció ràpida. Tanmateix, els grups ecologistes s’han mostrat crítics amb el fet que l’acord no especifica aquestes reduccions. Tot i que en versions anteriors es va parlar de retallades d’entre el 40% i el 95% per al 2050 respecte als nivells de 2010, aquestes referències desapareixen a la versió final.

Per definir l’objectiu a llarg termini finalment s’ha optat per l’expressió “equilibri d’emissions”, que ha substituït el terme més ambiciós de “descarbonització de l’energia”, i fins i tot altres expressions més suaus com “neutralitat climàtica” o “neutralitat d’emissions”. La idea és aconseguir zero emissions netes abans de final de segle, és a dir, “un equilibri entre els gasos emesos i els que poden ser absorbits” durant la segona meitat del segle, ja sigui naturalment o amb tecnologies de captura i emmagatzematge geològic de CO2.

A més, l’acord reconeix que els països en vies de desenvolupament seran més lents en assolir aquests objectius. L’exigència d’un tractament diferenciat per a països en desenvolupament, liderada per la Xina i l’Índia, ha estat un dels punts conflictius de les negociacions, ja que actualment aquests països són responsables de bona part de les emissions globals. Finalment, el text parla de “responsabilitats comunes però diferenciades”.

Les grans indústries emissores, excloses

Tot i que en principi la Unió Europea ho havia erigit com un dels seus objectius, finalment l’aviació i el transport marítim, dos dels sectors industrials que més gasos d’efecte d’hivernacle emeten, han estat exclosos de l’acord.

Tot i que suposen el 5% i el 3% de les emissions mundials (l’equivalent a les que generen la Gran Bretanya i Alemanya plegades), els sectors comercials més forts sembla que encara aconsegueixen eludir la seva responsabilitat en la lluita comuna contra el canvi climàtic. En aquest sentit, els grups ecologistes dubten que es pugui aconseguir limitar la pujada de les temperatures si aquests sectors no es comprometen.

La solució és el vent

Just després de l’aprovació de l’acord, Ban Ki-moon, el secretari general de l’ONU, va dir: “els mercats ja tenen un senyal ben clar”. Es referia a les renovables, que es veuen com a les grans aliades dels països signants per complir els objectius del pacte.

Tot apunta que el nou tractat impulsarà les renovables arreu del món. Segons l’Agència Internacional de les Energies Renovables (Irena), per complir amb el compromís establert a París, cal que en els propers 15 anys es dupliqui la instal·lació de fonts d’energia netes, el que suposaria una inversió d’uns 900.000 milions de dòlars fins al 2030. En aquest sentit, Stefan Gsänger, secretari general de la WWEA (Associació Mundial de l’Energia Eòlica, en les seves sigles en anglès), considera que París ha assumit l’ús del 100% de l’energia renovable com a normal.

L’energia eòlica, com altres energies renovables, ha estat protagonista de no poques discussions a París, com a una tecnologia que ha passat ràpidament d’ésser un sector nínxol a formar part del mix energètic a països d’arreu del món.

Durant la cimera, la Unió Europea ha liderat el debat sobre l’eòlica amb la campanya Solution Wind, que s’ha centrat no només en explicar l’eficàcia d’aquesta energia per ajudar els països a complir els seus compromisos en la lluita contra el canvi climàtic, sinó també en la seva rendibilitat i en les oportunitats de negoci i desenvolupament econòmic que ja genera.

Avui dia, les empreses que escullen l’energia eòlica ho fan per pura lògica empresarial i, 70 dels països que van presentar plans d’acció a París, de Burkina Faso a Turquia o l’Uruguai, hi van reservar un paper clau a l’eòlica com a eina de mitigació. Alguns fins i tot han especificat objectius en xifres, com ara Bangladesh (400 MW); la Xina (200 GW al 2020),  l’Índia (60 GW al 2022) o el Marroc (14% al 2020).

Un punt curiós és que malgrat el lideratge dels països europeus, el pla d’acció presentat per la Unió Europea no inclou cap referència a les renovables.

És suficient?

Tot i que el futur tractat internacional s’ha considerat un èxit polític, no són pocs els qui des de l’àmbit ecologista, activista i científic no n’estan completament satisfets i alerten sobre la indefinició d’objectius i mesures. Altres organitzacions més centrades en qüestions humanitàries han denunciat que l’acord, tot i parlar d’un sistema de finançament als països més pobres i vulnerables a les conseqüències del canvi climàtic i d’un mecanisme de compensació per pèrdues i danys, no inclogui mesures concretes d’ajuda.

L’Acord de París és, doncs, el primer pas. Ara cal caminar.

Al web de les Nacions Unides es pot descarregar el text complet de l’acord en castellà.

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *